Diariofolk

Con veinte años de existencia- ¡cómo pasa el tiempo!- y después de realizar algunos cambios en la formación, Ebri Knight ha vuelto a la carga con la misma potencia de siempre, con un folk rock acelerado de lo más combativo y festivo. Su último disco, Carrer, introduce, no obstante, algunas novedades, aunque en el fondo nada ha cambiado en lo que respecta al contundente mensaje del grupo.

Como indica el título del CD, ahora la formación tal vez es más consciente de lo que hace, y por eso pretende pisar más esa calle que dice reivindicar. Es decir, que las letras de sus canciones se acercan más a la realidad cotidiana. Pero el discurso no de ja de ser el mismo e siempre: música enraizada en las tabernas irlandesas, en la mejor tradición de unos Pogues, con un ritmo feroz y trepidante que a menudo busca las formas de los himnos más o menos futbolísticos, donde el violín solista marca la personalidad musical y los textos, que suelen estar rematados por coros enfervorizados, levantan pasiones colectivas.

Entre las novedades, el repertorio del CD incorpora algunos elementos electrónicos, como en Supervivència, que está interpretada junto al cuarteto femenino Ke Te Kalles, mientras que otros temas, como la balada Tot el que ens queda o Tornar -dedicada a los exiliados políticos actuales- y Al vostre costat dan a entender que tal vez ha llegado la hora de buscar ambientes algo más reposados. Pero, en conjunto, esta banda del Maresme todavía no da señales de fatiga, a pesar de las dos décadas de carretera, manta, combate y fiesta. Que dure.

(Esta reseña fue publicada originalmente en lengua catalana en el número 45 de la revista de música y cultura popular Caramella).

Amb vint anys d’existència -com passa el temps!- i després de fer alguns canvis a la formació, Ebri Knight torna a la càrrega amb la mateixa potència de sempre, amb un folk-rock accelerat d’allò més combatiu i festiu. Amb el seu últim disc, “Carrer”, han introduït algunes novetats, però en el fons res no ha canviat en el seu contundent missatge.

Com el títol del CD indica, ara potser toquen més de peus a terra i trepitgen més aquest carrer que diuen reivindicar. És a dir, que les lletres de les cançons s’acosten més a la realitat quotidiana. Però el discurs no deixa de ser mateix: música d’arrel tavernària irlandesa, en la  millor tradició d’uns Pogues, amb un ritme ferotge i trepidant que sovint busca les formes dels himnes diguem-ne futbolístics, on el violí solista marca la personalitat musical i les lletres, sovint rematades per cors enfurismats, aixequen passions col·lectives.

Entre les novetats, al repertori hi apareixen alguns elements d’electrònica, com a “Supervivència”, interpretada amb el quartet femení Ke Te Kalles, i alguns temes, com la balada “Tot el que ens queda” o “Tornar” -dedicada als exiliats- i “Al vostre costat” donen a entendre que potser ha arribat l’hora de cercar ambients una mica més reposats. Però en conjunt, aquesta colla del Maresme encara no dona senyals de cansament, malgrat les dues dècades de carretera, manta, combat i festa. Que duri.