Kebrada
Lusafrica 2017
Desde que la desaparecida Cesária Évora provocó que todo el mundo girara la vista hacia el archipiélago de Cabo Verde, aquellas islas de la fachada atlántica del continente africano que fueron ocupadas por Portugal no han dejado de subministrar más y más intérpretes de una música que por sí misma explica el cruce entre los ritmos negros de las dos orillas del océano, estableciendo un firme lazo, sobre todo con Brasil, como si fuera el eslabón que conectara con la metrópoli del occidente europeo.
La razón es bien sencilla: probablemente Cabo Verde es un caso único en el mundo, porque estaba deshabitado hasta que hacia el siglo XVI llegaron al mismo tiempo los colonizadores y los colonizados, ya que se convirtió en un importante enclave para el tráfico de esclavos. Allí, los pobres hombres y mujeres secuestrados de sus familias y de sus pueblos desarrollaron un conjunto de músicas que con el tiempo se convirtieron en autóctonas, la más famosa de la cuales es la morna que popularizó la mencionada Cesária.
Pasados unos años, una nueva vocalista, la joven Elida Almeida, nos presenta otra vertiente del rico repertorio tradicional caboverdiano, basado en otros dos ritmos de raíz esclava, la funaná y el batuque, en torno a los cuales ha confeccionado su segundo disco. Se trata, en general, de tonadas más animadas y por lo tanto más cercanas a las alegrías propias de las fiestas brasileñas que no a la melancolía característica de la tradición portuguesa, pero manteniendo siempre ese punto de extraordinaria conexión que la música y la historia han hecho de Cabo Verde: un lugar tan atractivo como inverosímil.
(Esta reseña apareció originalmente en lengua catalana en el número 39 de la revista de música y cultura popular Caramella.)
D’ençà de Cesaria Evora va provocar que tothom girés els ulls cap l’arxipèl·lag de Cap Verd, aquestes illes de la façana atlàntica del continent africà que van ser ocupades per Portugal no han deixat de suministrar més i més intèrprets d’una música que per si mateixa explica l’encreuament entre els ritmes negres d’ambdúes bandes de l’oceà, establint un ferm lligam sobretot amb el Brasil, com si fos la baula que el connectava amb la metrópoli de l’occident europeu.
La raó és ben senzilla: probablement, Cap Verd és un cas únic al món, perquè estava deshabitat fins que cap al segle XVI van arribar alhora els colonitzadors i els colonitzats, ja que es va convertir en un important enclau per al tràfic d’esclaus. Allà, els pobres homes i dones segrestats de les seves famílies i dels seus països van desenvolupar una sèrie de músiques que amb el temps van esdevenir autòctones, la més famosa de les quals és la morna que va popularitzar l’esmentada Cesaria.
Passats uns anys, una nova vocalista, la jove Elida Almeida ens presenta un altre vessant del ric repertori tradicional capverdià, basat en altres dos ritmes d’arrel esclava, la funaná i el batuque, entorn dels quals ha bastit el seu segon disc. Es tracta, en general, de tonades més animades, i per tant més properes a les alegries pròpies de les festes brasileres, que no pas a la melangia pròpia de la tradició de Portugal, però mantenint sempre aquest punt d’extraordinària connexió que la història i la música han fet de Cap Verd un indret ben bé inversemblant.
