Efectivamente, Landero amplia el mapa del cancionero estudiado por Lynskey y lo hace llegar a unos cuantos sitios más, comenzando por el Estado español, incluyendo la época de la Guerra Civil, el flamenco, los cantautores y el rock urbano, y continuando por muchos otros lugares: la Alemania de los nazis, la Francia de la “chanson”, la Italia de la “canzioni di protesta”, el Portugal del fado, la Grecia del rebétiko, la Nueva York del jazz latino y la salsa, el Caribe de la nueva trova, el mambo, el calypso y el reggae, la América Latina del corrido, la cumbia, la samba y el tango, el Magreb del raï y el África subsahariana del hihglife, el afrobeat y los himnos antiapartheid. El repaso alcanza también el mundo del blues, el jazz, la folk song, el rock progresivo, el punk, el krautrock, el funk, la música disco, el ciberpunk, el acid y el techno. Y nos dejamos unos cuantos, muchos, ritmos más.
Quedan fuera de la selección los países escandinavos y el bloque soviético, así como toda Asia y Oceanía. Lástima, todo no podía ser. Pero la conclusión es que hemos de alegrarnos por la elección de un volumen de estas características, que cataloga y disecciona decenas de músicas y canciones de casi todas las procedencias, incidiendo en las condiciones de su origen geográfico, histórico y social y, sobre todo, atendiendo al contenido de sus letras, que casi siempre se han movido por el lado oscuro de la vida -el ilegal-, criticando al sistema y buscándole alternativas cuando no han llamado directamente a la sublevación.
Músicas contra el poder – Valentín Landero
La Oveja Roja, 2016
(Esta reseña apareció originalmente en lengua catalana en el número 37 de la revista Caramella)
Fa uns mesos saludàvem l’aparició de l’interessantíssim llibre de Dorian Lynskey “33revoluciones por minuto. Historia de la canción protesta” (Malpaso, 2015), destacant la seva aportació a l’estudi del paper de la cançó d’autor al llarg del segle passat, tot i que criticàvem el seu anglocentrisme, ja que, llevat d’unes poques excepcions, el seu abast geogràfic i lingüístic es circunscrivia als Estats Units i la Gran Bretanya. Doncs bé, aquesta limitació ha sigut trencada per Valentín Landero en publicar “Músicas contra el poder. Canción popular y política en el siglo XX”.
Efectivament, Landero amplia el mapa del cançoner estudiat per Lynskey i el fa va arribar a molts més llocs, començant per l’Estat espanyol -el de la Guerra Cuvil, del flamenc, dels cantautors i del roc urbà), i continuant per molts altres indrets: l’Alemània dels nazis -sí, també-; la França de la chanson; la Itàlia de la canzioni di protesta; el Portugal del fado; la Grècia del rebètiko; el Nova York del latin jazz i la salsa; el Carib de la Nueva Trova, el calypso i el reggae; l’Amèrica Llatina del corrido, la samba, el tango i la cúmbia; el Magrib del raï i l’Àfrica subsahariana del highlife, l’afrobeat i els himnes anti-apartheid. El repàs abasta també el món del blues, el jazz, el folk song, el rock progressiu, el punk, el krautrock, el funk, la música disco, el cyberpunk, l’acid i el techno. I ens deixem uns quants, molts, ritmes més.
Queden fora de la selecció els països escandinaus i els de l’antic bloc soviètic, així com tota l’Àsia i l’Oceania. Llàstima, tot no podía ser. Però la conclusió és que hem d’alegrar-nos per l’edició d’un volum d’aquestes característiques que cataloga i disecciona desenes de músiques i cançons de quasi totes les procedències, incidint en les condicions del seu origen geogràfic, històric i social i, sobretot, atenent al contingut de les seves lletres, que gairebé sempre s’han mogut pel costat fosc de la vida -l’il·legal-, criticant el sistema, buscant-li alternatives quan no han cridat directament a la revolta.
