Diariofolk

Este artículo aparece en primer lugar en castellano, y a continuación en catalán.

Fruto de este interés fue el libro La música en Cuba, publicado en Méjico en 1946, y editado ahora por primera vez en el Estado español. Hay que destacar en primer lugar el uso en el título del volumen de la preposición “en”, i no “de”, o la expresión “música cubana”, porque el autor quería establecer una diferencia clarísima de entrada: la música estudiada no es propiamente de Cuba, ya que se desconoce como sonaban los ritmos aborígenes previos a la colonización, sino que se fue haciendo con el paso de los siglos gracias a una amalgama de sonoridades importadas, principalmente de Europa y África, hasta consolidar un estilo más o menos propio a partir de mediados del siglo XIX, y acabar estallando con una resonancia de alcance mundial, justamente en la época en que Carpentier culminaba su trabajo.

El autor de El siglo de las luces ofrece un ingente, ambicioso y erudito repaso que comprende la evolución en paralelo tanto de la música culta como de la popular de la isla caribeña: la influencia de la música sacra española, el progresivo incremento de los sones negros y criollos, la llegada, vía Haití, de la contradanza francesa -que procede le la country-dance inglesa-, la entrada del clasicismo europeo, el nacimiento de ritmos ya bien arraigados como la rumba, el danzón , el son o la habanera, y su asimilación por parte de compositores de talante nacionalista, incluyendo algunos de los grandes maestros que supieron combinar con acierto todas estas tradiciones -Saumell, Cervantes, Caturla…-. Todos ellos, y muchos otros, son retratados de una forma que a menudo ha sido calificada como muy subjetiva en un libro que se acaba precisamente cuando Cuba comenzaba a sonar universalmente. Precisamente, dos de los últimos músicos que menciona Carpentier son los popularísimos Ernesto Lecuona y Xavier Cugat, que no salen muy bien parados.

La música en Cuba – Alejo Carpentier
Barcelona, Libros del Kultrum, 2022

(Esta reseña apreció originalmente en lengua catalana en el número 48 de la revista de música y cultura popular Caramella).

L’escriptor cubà Alejo Carpentier (1904-1980) no mereix presentació. La seva aportació com a renovador de la literatura llatinoamericana està més que reconeguda. Però el que potser no és tan conegut és el seu interès per la música del seu país, i més concretament per la història de les diferents vessants d’aquesta música.

Fruit d’aquest interès va ser el llibre “La música en Cuba”, publicat a Mèxic al 1946, i editat ara per primera vegada a l’Estat espanyol.  Cal destacar en primer lloc l’ús en el títol de la preposició “en”, i no “de”, o l’expressió “la música cubana”, perquè l’autor volia establir un diferència claríssima d’entrada: la música no és pròpiament de Cuba, ja que es desconeix com sonaven els ritmes aborígens previs al la colonització, sinó que es va fen amb el pas dels segles gràcies a una amalgama de sonoritats que venen importades, principalment d’Europa i Àfrica, fins consolidar un estil més o menys propi a partir de mitjans del segle XIX, i esclatar amb una ressonància d’abast mundial justament a l’època en que Carpentier acaba el treball.

L’autor de “El siglo de las luces” ofereix un ingent, ambiciós i erudit repàs que abasta l’evolució en paral·lel tant de la música culta com de la popular de l’illa caribenya: la influència de la música sacra espanyola, el progressiu increment dels sons negres i criollos, l’arribada, via Haití, de la contradansa francesa -que procedeix de la country-dance anglesa-, l’entrada del classicisme europeu, el naixement de ritmes ja prou arrelats com la rumba, el danzón, el son, la havanera… i la seva assimilació per part de compositors de tarannà nacionalista així, incloent alguns dels grans mestres que van saber combinar amb encert totes aquestes tradicions -Saumell, Cervantes, Caturla…-. Tots ells, i molts altres, són retratats d’una forma que sovint ha estat qualificada com molt subjectiva en un llibre que s’acaba precisament quan Cuba començava a sonar universalment. Precisament, dos dels últims músics que esmenta Carpentier són els popularíssims Ernesto Lecuona i Xavier Cugat, que no surten molt ben parats.