Es decir, que el volumen estudia la evolución del pop -entendido en el sentido más genérico de la palabra- desde la explosión del rock de mediados de aquella década como forma de expresión alternativa asociada a la rebeldía juvenil, hasta la amalgama de géneros y subgéneros intergeneracionales en que ha derivado una vez hemos entrado en el siglo XXI.
Con una capacidad de documentación impresionante y un sentido crítico admirable, Doggett desgrana cada una de las etapas de esta cada vez más domesticada aventura, viajando del rock psicodélico al rap, pasando por la música disco, el punk y el tecno, entre muchos otros episodios, como si todo fuera el resultado de una evolución bien lógica, en la que cada innovación estilística de formas y fondos es progresivamente asimilada por un sistema insaciable que después es capaz de convertir el mensaje más agresivo y polémico, como los del acid, el grunge o el gangsta, en un caramelo consumible para todos los públicos.
Como ya pasó con el primer volumen de esta muy recomendable serie, el autor no olvida nunca el contexto en que se mueven esta música y estos músicos, destacando sus efectos -positivos y negativos- en la sociedad y, sobre toto, en los medios de comunicación, así como los inventos tecnológicos que van surgiendo para acompañarlo en esta evolución, como la progresiva consolidación de la electrónica en el proceso creativo, la irrupción del videoclip y su eclosión a través de la cadena MTV -ya no hacía falta escuchar la música; ahora se había de ver-, o la comercialización de los discos compactos -con los millonarios ingresos motivados por las reediciones-, hasta la entrada de la informática, con internet, spotify y youtube como caballos de Troya, que han acabado con una industria discográfica que se estaba buscando su fin. Aunque que el dinero que ha perdido, por otra parte, no ha sido devuelto a los músicos ni al público; sólo ha cambiado de manos entre multinacionales.
Y mientras tanto, los abuelos supervivientes de mil retiros y mil retornos continúan llenando aforos multitudinarios con sus patéticas revisiones de unas épocas doradas que por más que se esfuercen, tanto ellos como sus espectadores, ya no volverán, aunque no dejen de ser grandes operaciones económicas a costa de un público que paga para poder decir “yo estuve allí”.
(Como nota al margen, y entre paréntesis, hay que decir que, desgraciadamente, esta edición de Historia de la música pop. El auge se ve deslucida, por no de ir del todo perjudicada, por la falta de una corrección definitiva, que ha provocado que cada dos páginas, por poner un promedio, aparezca algún error, no ortográfico, sino tipográfico. Es evidente que en todos los libros se pueden detectar pequeños fallos, pero en este caso el conjunto de despistes es flagrante.)
(Esta reseña apareció originalmente en lengua catalana en el número 40 de la revista de música y cultura popular Caramella.)
Si la primera part de la “Història de la música pop” de Peter Dogget acabava a començaments dels seixanta, la segona arrenca amb els moments de glòria que The Beatles i Bob Dylan va viuren en aquells anys, per desenvolupar el seu contingut ben bé fins el present, concretament al 2015. És a dir, que el volum estudia l’evolució del pop -entès en el sentir més genèric de la paraula- des de l’explosió el rock de mitjans d’aquella com a forma d’expressió alternativa associada a la rebel·lia juvenil, fins a l’amalgama de generes i subgèneres intergeneracionals en que ha derivat un cop entrats al segle XXI.
Amb una capacitat de documentació impressionant i un sentit crític admirable, Dogget desgrana cada una de les etapes d’aquesta cada cop mes ensinistrada aventura, viatjant del rock psicodèlic al rap, passant pel disco, el punk i el techno entre molts altres episodis, com si tot plegat fos el resultat d’una evolució ben lògica, en que cada innovació estilística de formes i fons és progressivament assimilada per un sistema insaciable que després és capaç de convertir el missatge més agressiu i polèmic , com ara el acid, el grunge o el gangsta, en un caramel consumible per a tots els públics.
Com va passar amb el primer volum d’aquesta molt recomanable sèrie, l’autor no oblida mai el context en que es mou aquesta música i aquets músics, destacant-ne els seus efectes -positius i negatius- en la societat i, sobretot, en els mitjans de comunicació, així com els invents tecnològics que van sorgint per acompanyar-lo en aquesta evolució, com ara la progressiva consolidació de l’electrònica en el procés creatiu, la irrupció de videoclip i la seva eclosió a través de la cadena MTV -ja no calia escoltar-la; calia veure la música-, o la comercialització dels discos compactes -amb els milionaris ingressos motivats per les reedicions-, fins a l’entrada de la informàtica, amb l’internet, el spotify i el youtube com a cavalls de troia que han acabat amb una indústria discogràfica que s’estava buscant la seva fi. Tot i que els diners que han perdut, d’altra banda, no han tornat als músics ni al públic; només han canviat de mans.
I mentrestant, els iaios supervivents de mil retirades i mil retorns continuen omplint aforaments multitudinaris amb les seves patètiques revisions d’unes èpoques daurades que, per més que s’esforcin -tant ells com els seus espectadors-, ja no tornaran, encara que no deixin de ser grans operacions econòmiques a costa d’un públic que paga per poder dir: “jo hi vaig ser”.
(Com nota al marge, i entre parèntesi, cal dir que, malauradament, aquesta edició d’”Història de la música pop. El auge” es veu deslluïda, per no dir del tot perjudicada, per la manca d’una correcció definitiva, que ha provoca que cada dues pàgines, de promig, aparegui alguna errada, no ortogràfica, sinó de tipus tipogràfic. És evident que a tots els llibres es poden detectar petites fallades, però en aquest cas el seguit de badades arriba a ser flagrant.)
