White hole/Forat blanc
Audiovisuals de Sarrià 2019
Eduard Iniesta ha querido dar la vuelta al concepto de los agujeros negros que existen en el espacio y ha titulado su nuevo disco Forat blanc o, mejor, anteponiendo la terminología inglesa, White hole. Esta elección también ha tenido la consecuente plasmación musical, ya que el contenido del CD busca la liberación total de las etiquetas estilísticas hasta quedarse tan limpio como una pàgina en blanco y situarse “a medio camino de muchas cosas”, como afirma él mismo. Porque, continuando con sus propias palabras, esto “es pop, es jazz, es folk, y no es nada de todo esto. Es, simplemente, Eduard Iniesta”.
El compositor, guitarrista y cantante barcelonés tiene toda la razón, porque en su largo viaje musical iniciado hace ya tres décadas, finalmente ha conseguido desprenderse de todo tipo de encajonamientos para construir un estilo propio que bebe de muchas fuentes y a la vez tiene un sabor único, inconfundible. Y hablando de gustos, en esta ocasión ha querido decantarse por un acercamiento hacia la electrónica como compañera de viaje, como ya hizo en su disco Òmnibus (2004). Por otra parte, según mi modesto parecer, tal vez ha cometido un error pecando de cursi con la adaptación de la famosa y pasadísima de moda pieza de Alan Parsons Eye in the sky. Pero este artista ha llegado a un punto en que incluso esto se puede permitir.
Como también se puede permitir contar con un grupo de colaboradores que es un auténtico gozo, empezando por su fidelísimo contrabajista Miquel Àngel Cordero, y continuando con las intervenciones más o menos puntuales de Antonio Sánchez (percusión), Marc Miralta (vibráfono), Marco Mezquida (piano) y Andrea Motis (voz y trompeta), entre muchos otros. Además, algunos de los temas incluidos en este disco fueron grabados en directo en el histórico concierto que Eduard protagonizó en el Palau de la Música de Barcelona el 13 de febrero de 2017.
(Esta reseña fue publicada originalmente en lengua catalana en el número 42 de la revista de música y cultura popular Caramella).
Eduard Iniesta ha volgut donar la volta al concepte dels forats negres que hi ha a l’espai i per això ha titulat el seu nou disc “Forat blanc” o, millor, anteposant la terminologia anglesa, “White hole”. Aquesta elecció també ha tingut la conseqüent plasmació musical, ja que el contingut del CD busca el deslliurament total de les etiquetes estilístiques fins quedar-se tan net com una pàgina en blanc i situar-se “a mig camí de moltes coses”, com afirma el seu mateix autor. Perquè, continuant amb les seves pròpies paraules, això “es pop, és jazz, es folk, i no és res de tot això. És, simplement, Eduard Iniesta”.
El compositor, guitarrista i cantant barceloní té tota la raó, perquè en el seu llarg viatge musical iniciat ja fa una trentena d’anys, finalment ha aconseguit alliberar-se de tota mena de cotilles per construir un estil propi que beu de moltes fonts i alhora té un sabor únic, inconfusible. I parlant de gustos, en aquesta ocasió ha volgut decantar-se per una apropament cap a l’electrònica com a companya de viatge, com ja va fer amb el seu disc “Òmnibus” (2004). Segons el meu parer, no obstant, potser ha comès una errada, pecant de cursi amb l’adaptació de la famosa i passadíssima de moda peça d’Alan Parsons “Eye in the sky”. Però ha arribat a un punt que fins i tot això s’ho pot permetre.
Com també es pot permetre comptar amb un estol de col·laboradors que fa goig, començant amb el seu fidelíssim contrabaixista Miquel Àngel Cordero i continuant amb les intervencions més o menys puntuals d’Antonio Sánchez (percussió), Marc Miralta (vibràfon), Marco Mezquida (piano) i Andrea Motis (veu i trompeta), entre molts altres A més, alguns dels temes inclosos en la gravació van ser enregistrats en directe a l‘històric concert que l’Eduard va realitzar al Palau de la Música de Barcelona el 13 de febrer del 2017.