Manuel López Poy ha comprendido el sentido de esta historia y por eso se remonta al siglo XVII para explicar los orígenes de una evolución que no tan solo es musical, sino que también viaja en paralelo a la progresión de la población afroamericana en materia social y a sus reivindicaciones y luchas. En este sentido, los primeros capítulos de su libro constituyen una lección de gran valor divulgativo que sabe combinar todos estos aspectos. Pero, a medida que van avanzando las épocas y los vaivenes vividos por el blues, el volumen se va desinflando, hasta llegar a la crisis de los años setenta del siglo XX, con la progresiva desaparición de los grandes genios del género, y el texto se convierte en una sucesión de nombres propios de solistas, grupos y discos.
Algo parecido ocurre con el resto de capítulos del volumen, a excepción del dedicado al blues británico, ya que, dadas su importancia y su trascendencia como regenerador de esta música a través del blues rock, merece un tratamiento especial. Pero los apartados que tratan las diferentes modalidades europea, española, latinoamericana y africana -donde, no lo olvidemos, se encuentra la auténtica raíz del género- también acaban pareciendo meros listados telefónicos.
Otra cosa son los tres últimos apartados, que vienen a ser una especie de apéndices de notable interés por los datos que aportan. Hay uno que habla de los principales promotores y divulgadores del blues; otro que es como un glosario en el que se explican muchos términos vinculados a la historia y la técnica de este género, y finalmente otro más que versa sobre la filmografía vinculada a este estilo musical.
(Esta reseña fue publicada originalmente en lengua catalana en el número 41 de la revista de música y cultura popular Caramella).
El blues és més que un estil musical. És la clau de volta que explica el desenvolupament de tota la música popular que a partir de finals del segle XIX va escampar-se als Estats Units i des d’allí arreu del món. El jazz, el ragtime, el boogie woogie, el bluegrass, el swing, el rhythm & blues, el rock’n’roll, el soul, el funk, el hip hop, la música disco… Tots aquests gèneres i molts més són hereus d’una tradició que va néixer en el sí de la comunitat d’esclaus africans que van ser portats per la força al Nou Món i el seus descendents, que van patir -i en bona mida encara pateixen- la segregació racial.
Manuel López Poy ha comprés el sentit d’aquesta història i per això es remunta al segle XVII per explicar els orígens d’una evolució que no tan sols és musical, sinó que també viatja en paral·lel a la progressió de la població afroamericana en matèria social i a les seves reivindicacions i lluites. En aquest sentit, els primers capítols del seu llibre constitueixen una lliçó de gran valor divulgatiu que sap combinar tots aquests temes. Però conforme van avançant les èpoques i les sotragades viscudes pel blues, el volum es va desinflant, fins arribat a la crisi dels anys setanta del segle XX, amb la progressiva desaparició dels grans genis del gènere, i el text es converteix en una succesió de noms propis de solistes, grups i discos.
Una cosa semblant passa amb la resta de capítols, llevat del dedicat al blues britànic, que donada la seva importància i la seva transcendència com a regenerador d’aquesta música mitjançant el blues rock, mereix un tractament especial. Però els apartats que tracten les modalitats europea, espanyola, llatinoamericana i africana -on, no ho oblidem, es troba l’autèntica arrel del gènere- també acaben semblant llistats telefònics. Una altra cosa són els tres últims apartats, que venen a ser una mena d’apèndixs de notable interès per les dades que hi aporten. N’hi ha un que parla dels principals promotors i divulgadors del blues; un altre que és com un glossari on s’expliquen molts termes vinculats a la història del gènere, i finalment un que tracta sobre la filmografia vinculada a aquest estil musical.
Redbook Ediciones, 2018
