Diariofolk

La empresa comportaba muchos riesgos, principalmente por el hecho de que esta música subversiva, por el simple hecho de serlo, ha permanecido escondida a lo largo de los siglos por los poderes hegemónicos hasta que, siguiendo una especie de costumbre de la que nadie ha escapado, han acabado asumiéndola, popularizándola y, más recientemente, comercializándola. Es decir, que, casi desde la prehistoria, la música ha tenido unas formas y unos contenidos alternativos al sistema hasta que ha sido integrada, y esto es demostrable desde las civilizaciones mesopotámica, egipcia, china, griega o romana de la antigüedad hasta el jazz, el blues el rock y el rap actuales.

El principal problema, no obstante, es que aquellas músicas de hace miles de años nos son desconocidas, y así es muy difícil demostrar la tesis del libro. Pero Gioia és un autor con suficientes recursos -ha trabajado durante 25 años en la preparación de este estudio- y despliega una gran capacidad de imaginación para explicar cómo debería haber sonado aquella música que no ha llegado hasta nosotros, desde el Neolítico hasta la Edad Media. Y tal vez esta primera parte sea la más atractiva de su tesis, porque también hace volar, y mucho, la capacidad de imaginación del lector.

Después, cuando el anonimato de la música popular desaparece y los hechos y los nombres que desfilan por las páginas de esta historia empiezan a ser más conocidos, sobre todo a partir del siglo XVIII, el tono del libro varía ostensiblemente, ya que el autor insiste en hablarnos de personas famosas, que nos resultan muy familiares, aunque él se encarga de resaltar los aspectos más opuestos a las costumbres que entonces, y ahora, se consideraban oficiales.

Por eso, en conjunto, el trabajo del norteamericano resulta algo irregular, ya que en un determinado momento deja de destacar la tradición de raíz popular, menospreciada y censurada hasta que fue aceptada o folklorizada, para centrarse en un conjunto de nombres propios, que probablemente también padecieron las consecuencias de la represión, pero de otra manera, porque ellos sí que han pasado a la historia, ni que fuera después de su muerte.

Al final del libro, a modo de epílogo, Gioia expone un total de cuarenta argumentos para resumir su obra. Y yo todavía reduciré más esta formulación, ciñéndome a su primera y su última frases: “La música es un agente de cambio en la vida humana” y “con la música todos podemos ser magos”. Y todo ello, sin olvidar los dos principales argumentos que ha tenido este fantástico arte a lo largo de la historia: el sexo y la violencia.

La música. Una historia subversiva – Ted Gioia
Madrid. Turner Publicaciones SL, 2020

(Esta reseña apareció originalmente en lengua catalana en el número 45 de la revista de música y cultura popular Caramella).

Després d’estudiar a fons l’evolució del jazz i el blues, a més d’escriure una molt interessant repassada a les cançons d amor de tots els temps, el prolífic i molt recomanable investigador nord-americà Ted Gioia ha decidit enfrontar-se a la seva obra més ambiciosa i enciclopèdica: ni més ni menys que resumir en poc més de 550 pàgines una història de la música des d’un vessant força desconegut, el de la música subversiva.

L’empresa comportava molts riscos, principalment pel fet que aquesta “música subversiva”, pel simple fet de ser-ho, ha romàs amagada al llarg dels segles pels poders hegemònics fins que, seguint una mena de costum que no ha escapat a ningú, han acabat assumint-la, popularitzant-la i, més recentment, comercialitzant-la. És a dir, que, ben bé des de la prehistòria, la música ha tingut unes formes i uns continguts alternatius al sistema fins que ha sigut integrada, i això és demostrable des de les civilitzacions mesopotàmica, egípcia, xina, grega o romana de l’antiguitat fins al jazz, el blues, el rock i el rap actuals.

El principal problema, però, és que aquelles músiques de fa milers d’anys ens són desconegudes, i així és molt difícil demostrar la tesi del llibre. No obstant, Gioia és un autor amb prou recursos -ha treballat durant 25 anys en la preparació d’aquest estudi- i desplega una gran capacitat d’imaginació per explicar com hauria de sonar aquella música que no ha arribat fins a nosaltres, des del neolític fins l’edat mitjana. I potser aquesta primera part sigui la més atractiva de la seva tesi, perquè també fa volar, i molt, la capacitat d’imaginació del lector.

Després, quan l’anonimat de la música popular desapareix i els fets i els noms que hi desfilen per les pàgines d’aquesta història comencen a ser més coneguts, sobretot a partir del segle XVIII, el to del llibre varia ostensiblement, ja que l’autor insisteix a parlar-nos de persones famoses, que ens resulten molt familiars, tot i que ell s’encarrega de ressaltar els seus aspectes més oposats als costums que llavors, i ara, es consideraven oficials.

Per això, en conjunt, el treball del nord-americà resulta una mica irregular, ja que en un determinat moment deixa de destacar la tradició d’arrel popular, menystinguda i censurada fins que va ser acceptada o folkloritzada, per centrar-se en un seguit de noms propis, que probablement també van patir les conseqüències de la repressió, però d’una altra manera, perquè ells sí que han passat a la història, ni que fos després de la seva mort.

Al final del llibre, a modus d’epíleg, Gioia exposa un total de quaranta arguments per resumir la seva obra. I jo encara reduiré més aquesta formulació, cenyint-me a les seves primera i última frases: “La música és un agent de canvi en la vida humana” i “amb la música, tots podem ser mags”. Tot plegat, sense oblidar els dos principals arguments d’aquest fantàstic art  al llarg de la història: el sexe i la violència.