Efectivamente, Núñez ha querido agrupar en su estudio todo lo que hay de cierto y de legendario en ese substrato celta que de manera más o menos natural comparten los países mencionados y unos cuantos más, porque, como él mismo explica, el legado céltico que se ha conservado en América es inmenso, tanto en la parte anglófona como en la francófona, e incluso en las regiones de habla castellana o portuguesa.
La historias sobre el difuso origen del celtismo, con sus druidas y sus bardos; las confusas migraciones como las que se produjeron desde Galicia en dirección a Irlanda; las nunca aclaradas relaciones celtibéricas; los misterios de la gaita y el arpa; los mitos del rey Artús i de Ossian; el legado del camino de Santiago; la trascendencia de las cantigas de Alfonso X el Sabio… son algunos de los mucho episodios que trata esta auténtica inmersión en una cultura celta de la que tanto provecho -y negocio- ha sabido extraer el área anglosajona, e incluso la francesa -al fin y al cabo, los galos también eran celtas-, pero que tampoco interés ha despertado hasta ahora en un Estado español más preocupado por reivindicar el flamenco, la copla y la rumba. Y esta una de las principales quejas que el autor expone en el libro.
Un libro, por cierto, que inexplicablemente no incluye un apartado final en el que se detalle la bibliografía consultada, ya que, según se desprende de su lectura, debería ser amplísima. Y, ya puestos, también se agradecería una selección discográfica de los mejores trabajos grabados hasta ahora, tanto por la parte más tradicional como por la más evolucionada, incluyendo las producciones del mismo Núñez, por supuesto, ya que, entre una cosa y otra, a lo largo de tantas páginas acaba explicándonos su vida.
Para terminar, no de ja de ser curioso constatar que si la mallorquina Maria del Mar Bonet se referió en sus momento a la música mediterránea en general como un aroma, Carlos Núñez defina el conjunto de la tradición celta como una bruma marítima.
(Esta reseña apareció publicada originalmente en lengua catalana en el número 41 de la revista de música y cultura popular Caramella).
Carlos Núñez no tan sols és un gaiter gallec reputadíssim sinó que amb aquest llibre se’ns descobreix com un erudit que ha estudiat a fons la música i la cultura del seu país i, per extensió, les de tot l’univers celta, que originalment abastaria els territoris d’Irlanda, Escòcia, l’illa de Man, Gal·les, Cornualles i la Bretanya francesa, als que caldria afegir Galícia i Astúries. Però “La hermandad de los celtas” no és únicament un volum que parla de música, ja que al llarg de més de 500 pàgines, el seu caire enciclopedista el fa tractar tota mena de temes relacionats amb aquesta tradició sonora: arqueologia, historia, geografia, literatura, antropologia, etnologia, etimologia, religió, historial de l’art, organologia…
Efectivament, Núñez ha volgut agrupar en el seu estudi tot el que hi ha de veritat i de llegendari en el substrat celta que de forma més o menys natural comparteixen els països esmentats i mots altres, perquè, com ell mateix explica abastament, el llegat cèltic que s’ha conservat a Amèrica és immens, tant a la part anglòfona com a la francòfona, i també a la de llengües espanyola i portuguesa.
Les històries sobre el difús origen del celtisme, amb els seus druides i els seus bards, les confuses emigracions com les que es van produir des de Galícia cap a Irlanda, les mai no aclarides relacions celtibèriques, els misteris de la gaita i de l’arpa, els mites del rei Artur i d’Ossian, el llegat del camí de sant Jaume, la transcendència de les cantigues d’Alfons X… Són alguns dels molts episodis que tracta aquesta autentica immersió en una cultura celta a la que tant de profit -i negoci- han sabut extreure-li a l‘àrea anglosaxona i fins i tot a la francesa -al cap i la fi, els gals també eren celtes- però que tan poc interès ha despertat fins ara a un Estat espanyol més preocupat per reivindicar el flamenc, la copla i la rumba. I aquesta és una de les principals queixes que l’autor exposa al llibre.
Un llibre, per cert, que no s’explica que no compti amb un apartat final on es detalli la bibliografia consultada, que segons es dedueix de la seva lectura ha de ser amplíssima. I ja posats, també s’agrairia una discografia amb una selecció dels millors treballs enregistrats fins ara, tant per la part més tradicional com per la més evolucionada, incloent-hi les produccions del mateix Núñez, esclar, ja que entre una cosa i l’altra al llarg de tants capítols ens acaba explicant la seva vida.
Per acabar, no deixa de ser curiós constatar que si Maria del Mar Bonet es referia a la música mediterrània en general com un “aroma”, Carlos Núñez defineixi el conjunt de la tradició celta com una boira marítima, o “bruma”, en castellà.
Espasa Libros, 2018
