Diariofolk

El autor realiza un estudio exhaustivo, de más de 600 páginas, que supera todas las previsiones, y en ocasiones se hace algo pesado, porque cuesta digerir tanta información, tantos datos y tantos nombres de artistas y de canciones, ya que no se limita a hacer un recorrido musical por la composiciones que acompañaron, elogiando -la mayoría- o criticando -la minoría- aquella conflagración, sino que sitúa aquel combinado de autores, cantantes y temas en su contexto histórico, político, cultural e incluso racial, religioso y sexual.

La verdad es que de folk no hay mucho en este libro. Alguna alusión a los antibelicistas Pete Seeger, Joan Baez, Kris Kristofferson y unos pocos más -Bob Dylan no compuso una pieza que aludiera directamente a Vietnam hasta 1985, Clean cut boy- y por contra, lo que más abunda son los aromas del country más reaccionario, que en aquella época fue el estilo hegemónico en los estados del sur, y el favorito entre los diversos presidentes que pasaron por la Casa Blanca, hasta que arrancó la lenta pero segura irrupción del country-rock y los llamados outlaws, a partir de The Byrds y su estirpe.

Hay un par de temas que ilustran a la perfección el contenido de esta historia y de la música que le puso su banda sonora. Una es la popularísima en su momento The ballad of the Green Berets, escrita e interpretada en 1966 por el sargento Barry Sadler. El éxito de esta proclama parafascista fue impresionante, no solo en los EUA -incluso a mí, que tendría diez añitos, me regalaron el disco-. Y la otra canción que levantó mucho ruido fue Okie for Muskogee, de Merle Haggard, un tema de 1969 que fue tomado como una crítica a los hippies y a los movimientos contrarios a la guerra, aunque con el tiempo se le dio una lectura no tan patriótica.

Una vez dimitido el tramposo Richard Nixon, la guerra acabó en 1975 con la retirada de los norteamericanos de Indochina -ya que el conflicto se había extendido a los países vecinos de Camboya y Laos-, pero el eco de las armas se prolongó durante muchos años más, gracias principalmente a los miles de veteranos que no encontraron el reconocimiento que esperaban al volver a casa, y a los músicos -y en este caso también a los cineastas- que hablaron de sus problemas, a menudo desde puntos de vista del todo contradictorios, como ejemplifica Johnny Cash, que también protagoniza unas cuantas páginas del volumen. Y un último personaje que merece la atención de Pulido, que ha prolongado su carrera hasta el presente, es Bruce Springsteen. El de New Jersey aparece por diversos motivos relacionados con su dilatada obra, pero especialmente por haber sido víctima involuntaria de la manipulación que Ronald Reagan hizo, ya en los ochenta, de su Born in the USA.

(Esta reseña aparició publicada originalmente en lengua catalana en el número 45 de la revista de música y cultura popular Caramella).

L’asturià Ignacio Pulido és una especialista en música nord-americana que ha debutat editorialment amb aquest llibre dedicat als falcons i els coloms musicals que tant van proliferar -sobretot els primers- en els temps de la implicació dels Estats Units a la guerra del Vietnam (1955-1975), tot i que no va ser fins a començaments dels seixanta, ja sota l’administració del suposadament pacifista John Kenneddy que els nord-americans van desembarcar massivament a Indoxina.

L’autor fa un estudi exhaustiu, de més de 600 pàgines, que ultrapassa totes les previsions, i de vegades es fa una mica feixuc, perquè costa d’empassar-se tanta informació, tantes dades i tants noms d’artistes i cançons, ja que no es limita a fer un recorregut musical per les composicions que van acompanyar, elogiant -la majoria- o criticant -la minoria-, aquella conflagració, sinó que situa aquell reguitzell d’autors, cantants i temes en el seu context històric, polític, cultural i fins i tot racial, religiós i sexual.

La veritat és que de folk no n’hi ha gaire en aquest llibre. Alguna al·lusió als antibel·licistes Pete Seeger, Joan Baez, Kris Kristofferson i uns pocs més -Bob Dylan no va compondre una peça que al·ludís directament a Vietnam fins el 1985, “Clean cut boy”- i per contra, les que més hi sovintegen són les flaires del country més reaccionari, que va ser l’estil hegemònic als estats del sud, i el favorit entre els diversos presidents que van passar per la Casa Blanca, fins la lenta però segura aparició del country-rock i els anomenats “outlaws”, a partir de The Byrds i la seva nissaga.

Hi ha una parell de temes que il·lustren a la perfecció el contingut d’aquesta història i d’aquesta música que li va posar la banda sonora. Un és la conegudíssima en el seu moment “The ballad of the Green Berets”, escrita i interpretada al 1966 pel sergent Barry Sadler. L’èxit d’aquesta proclama parafeixista va ser impressionant, no només als EUA -fins i tot, a mi em van regalar el single-. I l’altra cançó que va aixecar molt soroll va ser “Okie for Muskogee” (1969), de Merle Haggard, un tema que va ser pres com una crítica als hippies i els moviments contra la guerra, tot i que amb el temps se li va donar una altra lectura no tan “patriòtica”.

Un cop dimitit el “trampós” Richard Nixon, la guerra va acabar al 1975 amb la retirada dels ianquis d’Indoxina -perquè el conflicte s’havia estès als països veïns de Cambodja i a Laos-, però el ressò de les armes es va perllongar durant molts i molts anys, gràcies sobretot a milers de veterans que no van trobar el reconeixement que esperaven en tornar a casa, i els músics -i en aquest cas també, els cineastes- que van parlar dels seus problemes, de vegades des de punts de vista força contradictoris, com exemplica Johnny Cash, que també protagonitza un grapat de pàgines del volum. I un darrer personatge que mereix l’atenció de Pulido, que ha perllongat la seva carrera fins al present, és Bruce Springsteen. El de Nova Jersey hi apareix per diversos motius relacionats amb la seva dilatada obra, però especialment per haver sigut víctima involuntària de la manipulació que Ronald Reagan va fer del seu “Born in the USA”.