Diariofolk

Meritxell Gené, cantautora de la comarca leridana de les Garrigues, lleva ya unos cuantos años mezclando dos artes que están tan hermanadas que en su obra llegan a confundirse: la poesía y la canción. Por eso, sus creaciones e interpretaciones son puridisciplinares, ya que oscilan entre los espectáculos poético-musicales, los homenajes literarios, los recitales de canción y las combinaciones con todo tipo de artistas, tanto de las letras como de los acordes.

Su última propuesta es Sa tanca d’allà dins, un disco con una concepción poco habitual, un elepé con un diseño original que hay que escuchar a 45 revoluciones por minuto, en el que Meritxell presenta un repertorio extraído de su primer libro, Després dels esbarzers (Pagès Editors, 2018). Se trata de un trabajo breve, de tan solo siete piezas que contiene nueve poemas, pero que en conjunto ofrecen la sensación de constituir una obra densa y bien acabada, construida a conciencia, con una instrumentación mínima, pero precisa, y un contenido cercano y universal, fresco y muy íntimo a la vez, en el que la autora desnuda sus sentimientos entre recuerdos de la infancia que la vinculan al padre y a la madre, a la muerte y al amor.

(Esta reseña fue publicada en lengua catalana en la revista Directa)

CANÇONS QUE SÓN POEMES, POEMES QUE SÓN CANÇONS

Meritxell Gené, cantautora de les Garrigues, porta ja uns quants anys barrejant dues arts que són tan germanes que en la seva obra arriben a confondre’s: la poesia i la cançó. Per això les seves creacions i interpretacions són pluridisciplinars, ja que oscil·len entre els espectacles poètico-musicals, el homenatges literaris, els recitals de cançó i les combinacions amb tota mena de creadors, de les lletres i dels acords.

La seva última proposta és “Sa tanca d’allà dins”, un disc amb una concepció gens habitual, un elapé amb un disseny força original que cal escoltar a 45 rpm, on Meritxell presenta un repertori extret del seu primer poemari, “Després dels esbarzers” (Pagès Editors, 2018). Es tracta d’un treball breu, de només set peces -tot i que a la caràtula es reprodueixen els versos de dos poemes més-, però que en conjunt ofereixen la sensació de constituir una obra densa i ben acabada, bastida a consciència, amb una instrumentació mínima, però precisa, i un contingut proper i universal, fresc i molt íntim alhora, on l’autora despulla els seus sentiments entre records de la infantesa que la vinculen al pare i a la mare, a la mort i a l’amor.