Diariofolk

He aquí un disco de los que ya no se hacen, porque esto es algo más que un simple producto discográfico; es todo un tratado sobre poesía catalana del siglo XX, donde los doce poetas escogidos no sólo son interpretados con todos los cuidados, sino que también son situados en su contexto, gracias al autor de las adaptaciones, que ha escrito una notas complementarias a cada canción que se deben agradecer. Porque Joan Josep Mayans no tan solo estima, lee, adapta y canta la poesía, sino que también la estudia a fondo, la valora, la relaciona y de todo ello acaba sacando interesantes conclusiones.

Maragall, Pujols, Salva-Papasseit, Carner, Vinyoli, Riba, Espriu, Foix, Manent -con dos traducciones-, Desclot, Ponç y Teixidor son los autores escogidos en este tercer Cd del cantautor de Olot. Con ellos, el artesano Mayans ha construido una obra de orfebrería que parece una locura romántica en medio de tanto producto tecnológico, como un precioso hallazgo arqueológico que aparece entre los hierros oxidados que nos rodean. Sus herramientas son de lo más sencillas: voz, guitarra, piano, zanfona, mandolina y mandola, y en determinadas ocasiones ha contado con la ayuda de un chelo, un violín, un acordeón, un oboe y un cuerno inglés. Ingredientes suficientes para edificar un proyecto fuera de modas, pero de pide ser conocido y difundido por todas partes, porque esta manera de tratar musicalmente la poesía, como lo haría un juglar o un romancero ciego, se está perdiendo irremediablemente.

En el fondo, Mayans practica aquello que dice el poema de Salvat-Papasseit que aparece en Onsevulla tinc port (En cualquier lugar tengo puerto): “Ara ja no es fa, però jo encara ho faria” (“Ahora ya no se hace, pero yo todavía lo haría”). Pues eso.

(Esta reseña apareció originalmente en lengua catala en el número 40 de la revista de música y cultura popular Caramella).

Vet aquí un disc com ja no se’n fan, perquè això és més que un simple producte discogràfic; és tot un tractat sobre poesia catalana del segle XX on els dotze poetes triats no només són interpretats amb cura, sinó que també són posats en el seu context, gràcies al treball de l’autor de les adaptacions, que ha escrit unes notes complementàries a cada cançó que són de molt agrair. Perquè Joan Josep Mayans no tan sols estima, llegeix, adapta i canta la poesia, sinó que també l’estudia a fons, la valora, la relaciona i en treu interessants conclusions.

Maragall, Pujols, Salvat-Papasseit, Carner Vinyoli, Riba, Espriu, Foix, Manent -amb dues traduccions-, Desclot, Ponç i Teixidor són els poetes escollits en aquest tercer CD del cantautor olotí. Amb ells, l’artesà Mayans ha fet una obra d’orfebreria que sembla una bogeria romàntica enmig de tant producte tecnològic, com una preciosa troballa arqueològica enmig de la ferralla rovellada que es envolta. Les seves eines són d’allò més senzilles, i totes acústiques: veu, guitarra, piano, viola de roda, mandolina i mandola, i en determinades ocasions ha comptat amb el recolzament d’un violoncel, un violí, un acordió, un oboè i un corn anglès. Ingredients suficients per bastir un projecte fora de modes, però que demana ser conegut i difós arreu el país, perquè aquesta forma de tractar musicalment la poesia, com un joglar o com un romancer cec, s’està perdent irremeiablement.

En el fons, Mayans practica allò que deia el poema de Salvat-Papasseit que apareix a “Onsevulla tinc port”: “Ara ja no és fa, però jo encara ho faria”. Doncs això.