La veu de la muntanya
La Llàntia 2020
Aunque vive en el llano del Segrià, junto a Lleida, Xavier Baró se parece cada día más a una especie de oráculo que, instalado en un altiplano al borde de un acantilado, observa todo lo que acontece a su alrededor para digerirlo y transformarlo en canciones que a primera vista se diría que son atemporales, con este regusto tradicional cada vez más acentuado, pero que en el fondo tienen mucho que ver con la realidad que nos envuelve.
La nueva entrega del cantautor de Almacelles tiene mucho de eso: es como el balance de una contemplación de la sociedad actual, escrutada con unos ojos críticos y severos que a la vez son románticos y delicados. Concebido en principio como una prolongación de su anterior disco, el EP Primavera a la tardor (2019), La veu de la muntanya no posee aquella inmediatez política, sino que busca caminos más complicados para acabar diciendo las mismas cosas, aunque las disfrace con unos aires narrativos y baladísticos muy cercanos a los del romance, en los que aparecen arrieros (Brida está basado en un poema de Maria-Mercè Marçal), princesas, ladrones (Els saltadors de camins es el único tema tradicional del repertorio), buitres, navegantes, duendes y otros personajes más propios de tiempos pasados que no del presente. Pero que nadie se engañe.
En su nuevo disco, Baró solo ha recuperado dos de las piezas incluidas en el trabajo anterior, que aparecen transformadas con nuevas versiones: Havanera dels nois que marxen a la guerra de Cuba y A galeres, que tal vez es la más bonita de todas. Las dos son lo suficientemente significativas, ya que la primera toma partido por los independentistas de la isla caribeña, y la segunda no esconde el paralelismo con los presos políticos catalanes (ahoura indultados). Solo son dos ejemplos del camino por el que transita este artista de raíz local y vocación universal, pero que desgraciadamente no consigue sali de los círculos minoritarios de aficionados.
Finalmente, hay que decir que nada sería igual es esta árdua empresa sin la complicidad del gran Héctor Beberide, otro músico del poniente catalán que en esta ocasión se multiplica tocando acordeón, buzuqui, mandolina, whistle, órgano, bajo, guitarras y percusiones, además de ejercer como técnico de grabación y colaborar en los arreglos. También participan en la confección de este disco Estefania Solé (voz) y Robert Querol (timbal).
(Esta reseña fue publicada originalmente en lengua catalana en el número 43 de la revista de música y cultura popular Caramella).
Tot i que viu al pla del Segrià, Xavier Baró s’assembla cada dia més a una mena d’oracle que, instal·lat a una torrassa damunt d’un penya-segat, observa tot el que passa al seu voltant per digerir-ho i transformar-ho en composicions que a primera vista es diria que són atemporals, amb aquest regust tradicional cada cop més accentuat, però que en realitat tenen molt a veure amb la realitat que ens envolta.
El nou lliurament del cantautor d’Almacelles té molt d’això: és com el balanç d’una contemplació de la societat actual escrutada amb uns ulls crítics i severs i alhora romàntics i delicats. Concebut en principi com una prolongació del seu anterior disc, l’epé “Primavera a la tardor” (2019), “La veu de la muntanya” no té aquella immediatesa política, sinó que busca camins més complicats per acabar dient ben bé les mateixes coses, encara que les disfressi amb uns aires narratius i baladístics molt propers als del romanço, on apareixen traginers –“Brida” està basat en un poema de Maria-Mercè Marçal-, princeses, lladres –“Els saltadors de camins” és l’únic tema tradicional del repertori-, voltors, navegants, follets i altres personatges més propis de temps passats que del present. Però no us enganyeu.
Al nou disc, Baró només ha recuperat dues de les peces incloses a l’anterior treball, que hi apareixen transformades amb noves versions: “Havanera dels nois que marxen a la guerra de Cuba” i “A galeres”, que potser és la més bonica de totes. Totes dues són prou significatives, ja que la primera pren part pels independentistes de l’illa caribenya, i la segona no amaga el paral·lelisme amb els presos polítics catalans. Només són dos exemples del camí per on transita aquest artista d’arrel local i vocació universal, però que malauradament no surt dels cercles minoritaris. (Entre parèntesi: Per que us feu una idea sobre aquest fet, puc afirmar que he estat a recitals seus on gairebé hi havia més crítics musicals que espectadors purs i durs. No és broma).
Finalment, cal dir que res no seria igual en aquesta àrdua empresa sense la complicitat del gran Héctor Beberide, un altre músic ponentí que en aquesta ocasió es multiplica tocant acordió, buzuki, mandolina, whistle, orgue, baix, guitarres i percussions, a més de fer de tècnic de gravació i col·laborar en els arranjaments del repertori. També hi participen a l’enregistrament Estefania Solè (veu) i Robert Querol (timbal).
