Flamenco mediterráneo
Segell Microscopi 2023
Este artículo aparece en primer lugar en castellano y a continuación en catalán
El ampurdanés Carlos Coronado empezó tocando jazz rock, pero pronto decantó sus intereses hacia el flamenco, actuando en solitario o con grupos de pequeño formato. Y ahora ha publicado su primer disco, con un título que es toda una declaración de principios, Flamenco mediterráneo.
Este Flamenco mediterráneo quiere ser un cedé conceptual que pretende crear atmósferas evocadoras de los paisajes ampurdaneses -y por lo tanto bien mediterráneos- a través de las seis cuerdas de la guitarra, que por otro lado no descuida influencias impresionistas, jazzísticas y latinoamericanas.
Pero a pesar de los diversos ambientes que pueden envolver sus composiciones, Carlos se mantiene fiel a una cierta ortodoxia flamenca, como se hace patente en la selección de palos escogidos para bordar su repertorio: guajira, soleá, bulería, fandango, seguiriya, alegrías, rondeña y granaína, además de un tema sin adscripción estilística, y que tal vez sea la más bonita del lote, Tema de amor.
En esta pieza, y en alguna más, juega un papel determinante el violín de Montserrat Martos, que, junto a las palmas de Marc López y Pere Martínez, son los únicos invitados a la fiesta mediterránea y ampurdanesa, pero más ben intimista e introvertida de Carlos Coronado.
(Esta reseña apareció originalmente en lengua catalana en el número 51 de la revista de música y cultura popular Caramella).
L’empordanès Carlos Coronado va començar tocant jazz-rock, però aviat va decantar els seus interessos cap al flamenc, actuant en solitari o amb grups de petit format. I ara ha tret el seu primer disc, amb un títol que és tota una declaració de principis: “Flamenco mediterráneo”.
Aquest “Flamenco mediterráneo” vol ser un cedé conceptual que pretén crear atmosferes que evoquin els paisatges empordanesos -i, per tant, ben mediterranis- a través de les sis cordes de la seva guitarra, que per altra banda no descuida influències impressionistes, jazzístiques i llatinoamericanes,
Però malgrat els diversos aires que poden envoltar les seves composicions, el Carlos es manté fidel a una certa ortodòxia flamenca, com es fa palès en la tria de vares escollides per al seu repertori: guajira, soleá, bulería, fandango, seguiriya, alegrías, rondeña y granaína, a més d’una composició sense adscripció, que potser sigui la més bonica de lot: “Tema de amor”.
En aquesta peça, i en alguna més, juga un paper determinant el violí de Montserrat Martos, que, juntament amb les palmes de Marc López i Pere Martínez, són els únics convidats a la festa mediterrània i empordanesa, però més aviat intimista i introvertida, del Carlos.