Diariofolk

Juanjo Otxandorena es un músico vasco que ja se ha prodigado con formaciones tradicionales tan conocidas como Alboka y Oreka TX. Ahora se ha estrenado per su cuenta con un disco en solitario que, de entrada, sorprende porque su principal protagonista es el buzuqui, un popular instrumento de cuerdas griego que ha demostrado suficientemente su versatilidad al adaptarse a todo tipo de estilos que parten de o adaptan las raíces del folk, y en segundo lugar porque este CD no incluye ninguno de los instrumentos típicos de la sonoridad vasca, como la trikitixa, la txalaparta, la alboka, el txistu o la pandereta.

Eskuaire, que en el dialecto de Iparralde -el País Vasco bajo administración francesa- quiere decir “destreza” o “habilidad”, es, pues, un trabajo con una tímbrica que se escapa de lo que es habitual en la música euskalduna, ya que, además del mencionado buzuqui también juegan un papel preponderante el violín, el contrabajo y la mandolina. Pero su contenido sí que encaja de lleno con los patrones de esta tradición, porque su repertorio está inspirado en el cancionero popular de su tierra, además de incluir alguna composición de autoría propia, como la que da nombre al disco, y un par de melodías de origen castellano.

En conjunto, esta producción mantiene una unidad conceptual bien fundamentada, con un cierto regusto preciosista, muy bien trabajada y acabada, que a menudo remite a influencias medievales o renacentistas. La mayoría de los temas son instrumentales, y tan sólo en cuatro de ellos intervienen las voces de Thierry Biscary y Maika Etxelopar. Por su parte, Arkaitz Miner y Amaiur Cajaraville tocan el violín y el contrabajo, respectivamente. Y cuatro músicos más de reconocida reputación, Fiachra MacGabhann, Carlos Beceiro, Bixente Martínez e Ibon Ordoñez, colaboran con sus buzuquis y sus mandolinas.

(Esta reseña fue publicada originalmente en lengua catalana en el número 44 de la revista de música y cultura popular Caramella).

Juanjo Otxandorena és un músic basc que ja s’ha prodigat amb formacions tradicionals prou conegudes com Alboka i Oreka Tx. Ara s’estrena pel seu compte amb un disc en solitari que , d’entrada, sorprèn perquè el seu protagonista és el buzuki, l’instrument d’origen grec que ha demostrat abastament la seva versatilitat per adaptar-se a tota mena d’estils que parteixen o adapten les arrels del folk, i en segon lloc perquè el CD no compta amb cap dels instruments típics en la sonoritat basca (trikitixa, txalaparta, alboka, txistu, pandero…).

“Eskuaire”, que en el dialecte del País Basc sota administració francesa vol dir “destresa” o “habilitat”, és, doncs, un treball amb una tímbrica que s’escapa al que és habitual a la música euskalduna, ja que a més de l’esmentat buzuki tenen un paper preponderant el violí, el contrabaix i la mandolina. Però el seu contingut sí que encaixa de ple amb el patrons d’aquesta tradició, perquè el seu repertori està inspirat en el cançoner popular de la seva terra, a més d’alguna composició signada, com la que dona nom al disc, que és del mateix Otxandorena i un parell de melodies populars d’origen castellà.

En conjunt, aquesta producció manté una unitat conceptual ben cimentada, amb un cert regust preciosista, molt ben treballat i acabat, que sovint remet a influències medievals o renaixentistes. La majoria dels temes són instrumentals, i només a quatre intervenen les veus de Thierry Biscary i Maika Etxekopar. Per la seva banda, Arkaitz Miner i Amaiur Cajaraville toquen el violí i el contrabaix, respectivament. I quatre músics més de reconeguda reputació, Fiachra Mac Gabhann, Carlos Beceiro, Bixente Martinez i Ibon Ordoñez, hi col·laboren amb els seus buzukis i les seves mandolines.