Diariofolk

Después de dedicar todo un disco a la poesía de Màrius Torres (Així t’escau la melangia, Khlämor Records, 2013), la leridana Meritxell Gené ha ampliado el panorama de la inspiración lírica para confeccionar un nuevo trabajo, Branques (Ramas), el cuarto de su trayectoria, que incluye poemas de hasta doce autores diferentes, todos del siglo XX, todos nacidos en los Países Catalanes y todos “unidos -según dice ella misma- por una especial sinceridad e intensidad de vivir y cantar a la tierra y el amor”.

En la lista de escritores seleccionados no faltan algunos de los habituales en este tipo de aventuras discográficas: Vinyoli, Pedrolo, Estellés, Rosselló-Pòrcel, Bonet, Marçal, Villangómez, Salvat-Papasseit… Pero la característica principal que Gené imprime a sus composiciones es el carácter austero e intimista, trabajado casi siempre con un mínimo acompañamiento instrumental, básicamente las guitarras del productor Jordi Gasión, que sólo se rompe para acoger el pandero de Heura Gaya -en Qui sap ara (Quien sabe ahora), de Pedrolo, el combinado de flabiol, tambor y castañuelas ibicencas de Pau Mas -en L’estiu ple de sedes (El verano lleno de sedas), de Rosselló-Pòrcel- y, gran sorpresa, el envoltorio electrónico con que el mencionado Gasión viste un poema inédito de Concepció G. Maluquer –Galàxies (Galaxias)-, sin duda el mejor tema del disco, en que la voz de la intérprete se adentra por caminos inexplorados hasta ahora, en la línea de cantantes británicas como Elizabeth Frazer de los Cocteau Twins.

Meritxell Gené es una artista muy comprometida política y socialmente que, mira por dónde, ha realizado un CD que, en sus propias palabras, es “nocturno, sencillo y pasional”. Porque las cosas se pueden decir -se pueden cantar- bien claras susurrándolas al oído, sin necesidad de gritarlas, escupirlas o vomitarlas.

Versión en catalán publicada en Caramella 34

Després de dedicar tot un disc a la poesia de Màrius Torres (Així t’escau la melangia, Khlámor Recods, 2013), la lleidatana Meritxell Gené ha obert el ventall de la inspiració lírica per confeccionar un nou treball, el quart de la seva trajectòria, que abasta poemes de fins a dotze autors diferents, tots del segle XX i nascuts als Països Catalans, “units” –com diu ella mateixa- “ per una especial sinceritat i intensitat de viure, cants a la terra i l’amor”.

A la llista no hi manquen alguns dels habituals en aquesta mena d’aventures discogràfiques: Vinyoli, Pedrolo, Estellés, Rosselló-Pòrcel, Bonet, Marçal, Villangómez, Salvat-Papasseit… Però la característica principal que Gené imprimeix a les seves composicions és el carácter auster i intimista, treballat gairebé sempre amb un mínim companyament instrumental, bàsicament les guitarres del productor Jordi Gasión, que només es trenca per acollir el pandero d’Heura Gaya –a Qui sap ara, de Pedrolo-, el combinat de flabiol, tamborí i castanyoles eivissenques de Pau Mas –a L’estiu ple de sedes, de Rosselló-Pòrcel- i, gran sorpresa, l’envolcall electrònic amb que l’esmentat Gasión vesteix un poema inèdit de Concepció G. Maluquer, Galàxies, sens dubte, el millor tema del disc, on la veu de la intèrpret s’endinsa per camins inexplorats fins ara, en la línea de cantants britàniques com l’Elizabeth Frazer dels Cocteau Twins.

Meritxel Gené és una artista molt compromesa polìticament i socialment que, ves per on, ha realitzat un disc que, en les seves pròpies paraules, és “nocturn, senzill i passional”. Perquè les coses es poden dir -es poden cantar- ben clares a cau d’orella, sense necessitat de cridar-les, escupir-les o vomitar-les.